… a l'Ovidi Montllor "amb tota la impotència"
(fa molt de temps que tu ja ho preguntaves)
Qui eres tu per dir-me qui sóc jo?
Qui eres tu per obligar-me a ser tu?
Qui eres tu per dir-me ací sí?
Qui eres tu per dir allí no?
Jo sóc jo,
i tu?
Jo no vull.
Gràcies.
(i et dic)
Gràcies, una vegada més,
però açò encara
va com va…
i més.
Va com va,
perquè
la jugada és perfecta.
Perquè
2+2,
segueix sense sumar 4.
Perquè
la regla
a hores d'ara,
torna a ésser
per la mà
(malgrat que jo l'aixeque quan tanque el puny).
Perquè
senzillament som fills
de famílies molt humils.
Famílies tan humils que
la ferotge fera
de les balances,
roman conscient
de que
res explotarà
(malauradament)
ni pel cap
ni per la pota.
Perquè
açò,
sols
és la crònica
d'un temps, d'aquest temps,
el nostre.
El temps
on ara,
jo sóc jo,
un entre tants,
i
et done la mà,
en un gest
d'inflexió
a l'inici del meu Himalaia.
Et done la mà.
És homenatge.
(com ja em vas dir...
i et recorde
amb els ulls
clucs
i un tant humits)
Ens mereixiem a l'Ovidi? Crec que mai, i encara caldrà que alguns perguen la memòria per a que puga viure als seus cors i que altres superen el mite per a conèixer la veritat.
ResponderEliminarM'agrada veure, com l'Ovidi es considerat per altres com algú que va valdre la pena.
ResponderEliminarCom ja dic a aquestes paraules, ell fou uns dels personatges que van iniciar al trajecte de la cerca de la meua personalitat. Malgrat que eren molts els que em preguntaven, què era allò que jo escoltava i de qui tant parlava, quan en aquell moment tothom escoltava "Héroes del silencio" o altres grups, més façana que res A mi, és clar m'interesaven altres coses (com, practicament, em passa quasi sempre).